EL COMTE ARNAU/EL CONDE ARNAU

Joan Maragall

EL COMTE ARNAU/EL CONDE ARNAU

Primera part/Primera parte

I

Els timbals de l’orgia ofenen l’aire

de l’hora matinal, que encara guarda

les quietuds de l’aire de la nit.

I surt dalt de cavall el comte Arnau,

que porta la capa blanca,

i va a veure l’abadessa

del convent de Sant Joan.

Els pastors, per les muntanyes,

tots de lluny guaiten com passa;

els pagesos tots tremolen…

“És el comte Arnau!”

I

Los timbales de la orgía ofenden el aire

de la madrugada, que guarda todavía

las quietudes del aire de la noche.

Y sale montado a caballo el conde Arnau,

que viste de capa blanca

y va a ver a la abadesa

del convento de Sant Joan.

Los pastores, por las montañas,

desde lejos espían su paso;

los campesinos tiemblan…

“¡Es el conde Arnau!”

II

Adalaisa, l’abadessa,

l’espera mig desmaiada.

Ell travessa la capella

amb la barba escabellada

de l’orgia de la nit.

Passa, i la deixa tota profanada…

I entra rialler en la cambra d’Adalaisa.

Adalaisa mig riu i està contenta:

té la cara carnosa i molt afable,

i un xic de sotabarba arrodonida,

i un clot a cada galta.

II

Adalaisa, la abadesa,

lo espera, tantito así desmayada.

Él, la capilla atraviesa

con la barba desgreñada

de la orgía de la noche.

Y pasa, dejándola profanada…

Risueño, entra en la alcoba de Adalaisa.

Adalaisa sonríe y está contenta:

es de cara llenita y de suyo afable,

bien redondeada la papadilla

y en cada mejilla un hoyuelo.

III

—Treu-te la capa, —li demana ella.-

Treu-te la capa, que et veuré més gran.

—Treu-te tu el manto, que et veuré més bella.

—No, que só l’abadessa de Sant Joan.

Canta una alosa de la part de fora,

per la finestra entra el sol brillant,

el cel és blau i resplendenta l’hora:

el comte i l’abadessa es van mirant.

—Treu-te tu el manto, que et veuré més bella:

sense toca et voldria i sense vel.

—De genolls jo et voldria en la capella;

tan gloriós, faries goig al cel.

—Prô a mi el cel no em fa goig més que si el miro

des de la terra sobre meu obert:

me plau trobar-lo, quan els ulls hi giro,

buit i silenciós com un desert.

El cel és el repòs de la mirada,

i és el repòs del braç i el pensament;

perxò, ajagut a terra, el cel m’agrada

i m’adormo mirant-lo fixament.

—Altre cel és per mi la tenebrosa

capella on un altar brilla tot sol:

el cos humiliat sobre una llosa,

l’ànima deslliurada aixeca el vol.

I de la terra i d’aquest món s’oblida,

sospirant per la mort que ha de venir.

—En tos llavis gruixuts, de mort al dir,

com hi oneja suaument la vida!

—Mes, són fang. Quan per sempre s’hauran clos,

vindran els cucs i se’n faran pastura.

Vull amagrî els meus llavis i el meu cos

per fer-me tornar l’ànima més pura.

Canta una alosa de la part de fora,

per la finestra entra el sol brillant,

el cel és blau i resplendenta l’hora:

el comte i l’abadessa es van mirant.

—Adalaisa, tu que ets tan vividora

i que els ulls els tens plens de voluntat,

i aquesta àvida boca prenedora,

i en els teus aires tanta majestat,

¿com és que ara malparles de la vida,

per la que estàs tan fortment armada?

No t’escau la mirada esmortuïda

sota l’arc de la cella ben poblada.

Escaurà bé a tes pàl•lides germanes,

tristos cossos per sempre immaternals:

per elles són les fantasies vanes

de vagues resplandors celestials.

Però, tu, performada criatura,

delícia de la terra, torna al món!

Romp el cordó que injuria ta cintura!

Arrenca’t Adalaisa, els vels del front!

I avança Arnau hermosament; prô es gira

airosa ella an el Sant Cristo nu,

i signant-lo an el comte, li diu: —Mira:

aquest encara és més hermós que tu!

Canta una alosa de la part de fora,

per la finestra entra el sol brillant,

el cel és blau i resplendenta l’hora:

el comte i l’abadessa es van mirant.

III

—Quítate Arnau la capa —le pide ella-.

Quítate la capa; te veré más grande.

—Quítate tú el manto; te veré más bella.

—No, que yo soy la abadesa de Sant Joan.

Canta una alondra por la parte de afuera.

Entra por la ventana el sol brillante,

el cielo es azul, la hora resplandeciente.

Uno al otro se miran el conde y la abadesa.

—Quítate tú el manto; te veré más bella;

sin toca te quisiera, y sin el velo.

—Y yo hincado en la capilla te quisiera:

tan glorioso, gozo darías al cielo.

—Pero él a mí no me lo da más que si lo miro

desde la tierra sobre mí abierto:

me place hallarlo allí cuando a él la vista giro,

vacío y silencioso como un desierto.

El cielo es el reposo de la mirada

y reposo del brazo y del pensamiento;

por eso, echado en tierra, verlo me agrada,

y me duermo fijo contemplándolo.

—Distinto cielo para mí es la tenebrosa

capilla donde brilla solitaria un ara:

humillado el cuerpo sobre de una losa,

levanta el vuelo el alma liberada

y de este mundo y de la tierra se olvida,

suspirando por la muerte que vendrá.

—En tus labios gordezuelos, al de muerte hablar

¡cómo olea, Adalaisa, suavemente la vida!

—Pero barro son. Una vez para siempre cerrados,

llegarán los gusanos y de ellos serán pastura.

Yo quiero enmagrecer mis labios y mi cuerpo

para poderme volver la alma más pura.

Canta una alondra por la parte de afuera.

Entra por la ventana el sol brillante,

el cielo es azul, la hora resplandeciente.

Uno al otro se miran el conde y la abadesa.

—Tú que eres, Adalaisa, tan vivaz lozanía

y que los ojos tienes plenos de voluntad,

y esta arrebatadora boca ávida

y en tus aires tanta majestad,

¿cómo puedes hablar mal de la vida

—por la que tan poderosamente estás dotada?

No casa contigo la mirada amortecida

bajo el arco de tu ceja bien poblada.

Quedará bien a tus pálidas hermanas,

tristes cuerpos para siempre inmaternales:

para ellas son las fantasías vanas

de vagos resplandores celestiales.

Pero tú, bien torneada criatura,

delicia de la tierra, ¡torna al mundo!

¡Rompe el cordón que injuria tu cintura!

¡Arráncate, Adalaisa, los velos de la frente!

Y avanza Arnau hermosamente. Mas se gira

airosa ella hacia el Santo Cristo desnudo

y enseñándoselo al conde le dice: —Mira:

¡este es todavía más hermoso que tú!

Canta una alondra por la parte de afuera.

Entra por la ventana el sol brillante,

el cielo es azul, la hora resplandeciente.

Uno al otro se miran el conde y la abadesa.

IV

Totes les veus de la terra

criden contra el comte Arnau

perquè, volent Adalaisa,

sense ella se n’ha tornat.

—“Fill de la terra, —fill de la terra,

comte l’Arnau:

per una imatge

t’has deturat,

per un cadavre,

tu que en fas tants!”

—“Com el Sant Cristo —no n’he fet cap.”

—“Què té el Sant Cristo? Què té el Sant Cristo,

comte l’Arnau?

És fusta morta: —no pot brotar.”

—“Ai, sí, que brota! —Ai, sí, que brota!

Valga’m Déu val!

Quina mirada —ella li ha dat!”

—“Quina mirada —quina mirada,

comte l’Arnau,

quina mirada —deu havè estat!”

Ell vol esclafir la rialla,

fa un gran crit i arrenca el plor.

Al rugit del plor que arrenca

clamorós el comte Arnau,

totes les veus de la terra

se dispersen udolant.

IV

Todas las voces de la tierra

claman contra el conde Arnau

pues codiciando a Adalaisa

sin ella se ha regresado.

—“¡Hijo de la tierra —hijo de la tierra,

conde Arnau:

por una imagen

fuiste parado;

por un cadáver,

tú que tantos has sembrado!”

—“Como el Santo Cristo —nunca ninguno he sembrado”.

—“¿Qué tiene el Santo Cristo? ¿Qué tiene el Santo Cristo,

conde Arnau?

Es madera muerta: —no puede brotar”.

—“Ay, ¡que sí brota! —¡Sí que brota, ay!

¡Más vale que Dios me valga!

¡Qué mirada —ella le ha dado!”

—“¡Qué mirada —ay qué mirada,

conde Arnau,

ay qué mirada —debe haber sido!”

Intenta el conde soltar la carcajada,

le sale un gran grito y arranca en llanto.

Al rugido del llanto en que arranca

clamoroso el conde Arnau,

todas las voces de la tierra

dispérsanse aullando.

V

Nit!… Tota l’hermosura d’Adalaisa

jeu adormida als peus del Cristo nu.

Arnau segueix pacient un camí negre

per dins de les muntayes silencioses.

Per damunt de la volta hi passa un riu

una estona… Després se perd i calla…

L’Arnau de sota terra surt al porxo.

Va cercant Adalaisa entre les celdes

i la veu que adormia sa hermosura

tota ajaguda als peus del Cristo nu,

sense vels, sense toca, sense manto,

sens gesto ni defensa… Allí, adormida.

Té una gran cabellera molt frondosa.

“Quins cabells més sedosos, Adalaisa!”

pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Ella dorm, ella dorm, i a poc a poc

se li amoroseix tota la cara

com reflectant el pas serè d’un somni,

fins que mig riu molt dolçament. Li vola

una estona el sonrís entorn dels llavis.

“Quins llavis amorosos, Adalaisa!”

pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Un gran sospir travessa el dormir d’ella

com onada del mar, i s’aquieta.

“Quin pit sospirador tens, Adalaisa!”

pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Mes, quan ella obre els ulls, ell desencanta’s,

la pren amb un braçat i se l’emporta.

Quan surten a camp ras se fa de dia.

V

Noche… La hermosura de Adalaisa yace

toda dormida a los pies del Cristo desnudo.

Arnau sigue paciente un camino negro

por dentro de las montañas silenciosas.

Por sobre la bóveda pasa un río

un rato… Después se pierde y calla…

De bajo tierra, Arnau sale al cobertizo.

Camina entre las celdas buscando a Adalaisa

y encuentra su hermosura que dormía

echada a los pies del Cristo desnudo;

sin velos, sin toca, sin manto,

defensa ni compostura… Allí, dormida.

Luce larga y frondosa cabellera.

“¡Qué cabellos más sedosos, Adalaisa!”

piensa Arnau. Pero calla y nomás la mira.

Ella duerme, ella duerme, y poco a poco

se relaja su rostro como reflejando

el paso sereno de un sueño, hasta que dulce,

dulcemente, sonríe. La sonrisa le revuela

unos instantes alrededor de los labios.

“¡Qué labios amorosos, Adalaisa”

piensa Arnau. Pero calla y nomás la mira.

Un gran suspiro atraviesa el sueño de Adalaisa

como oleada de la mar, y se aquieta.

“¡Qué suspirador pecho que tienes, Adalaisa!”

piensa Arnau. Pero calla y nomás la mira.

Mas cuando ella abre los ojos él se desencanta,

la coge de una brazada, y se la lleva.

Al salir a campo raso se hace de día.

VI

Totes les veus de la terra

aclamen el comte Arnau

perquè de la fosca prova

ha sortit tan trionfant!

—Fill de la terra, —fill de la terra,

comte l’Arnau,

ara demana, —ara demana

què no podràs?

—Viure, viure, viure sempre:

no voldria morir mai;

ser com roure que s’arrela

i obre la copa en l’espai.

—Els roures viuen i viuen,

prô també compten els anys.

—Doncs, vull ser la roca immòbil

entre sols i temporals.

—La roca viu sense viure,

que res la penetra mai.

—Doncs, la mar somovedora

que a tot s’obre i dóna pas.

—La mar s’está tota sola,

i tu vas acompanyat.

—Doncs, ser l’aire quan l’inflama

la llum del sol immortal.

—Prô l’aire ni el sol no estimen

ni senten l’eternitat.

—Doncs: ser home sobrehome,

ser la terra palpitant.

—“Seràs roure, seràs penya,

seràs mar esvalotat,

seràs aire que s’inflama,

seràs astre rutilant,

seràs home sobrehome,

perquè en tens la voluntat.

Correràs per monts i planes,

per la terra que és tan gran,

muntat en cavall de flames

que no se’t cansarà mai.

El teu pas farà basarda

com el pas del temporal.

Totes les veus de la terra

cridaran al teu voltant.

Te diran ànima en pena

com si fossis condemnat.”

VI

¡Todas las voces de la tierra

aclaman al conde Arnau

porque de la oscura prueba

ha salido triunfalmente!

—Hijo de la tierra —hijo de la tierra,

conde Arnau,

pide ahora —pide ahora,

¿qué no podrás tú?

—Vivir, vivir, vivir siempre:

no quisiera morir nunca;

ser como roble que se arraiga

y abre la copa en el espacio.

—Los robles viven y viven,

pero cuentan también los años.

—Quiero entonces ser la roca

inmóvil entre soles y temporales.

—Vive sin vivir la roca,

que nada la penetra nunca.

—Pues la mar alborotadora,

que a todo se abre y da paso.

—La mar se mantiene sola,

y tú vas acompañado.

—Entonces, el aire cuando lo inflama

la luz del sol inmortal.

—Pero el aire y el sol no aman

ni sienten la eternidad.

—Pues ser hombre sobrehumano,

ser la tierra palpitante.

—“Serás roble, serás peña,

serás mar alborotado,

serás aire que se inflama,

rutilante astro serás,

hombre serás sobrehumano

—porque esa es tu voluntad.

Correrás montes y llanos,

por la tierra que es tan grande,

montado a caballo en llamas

que no se te cansará.

Pavor causará tu paso,

como el paso del temporal.

Todas las voces de la tierra

en torno a ti clamarán;

cual que condenado fueras,

alma en pena te llamarán”.

VII

“Tota la nit l’he cridada

i encara no ha obert els ulls.

No els obris ara, Adalaisa,

que el migdia no és per tu.

El migdia no és per tu,

de cara al cel en mos braços.

Nit i dia i tot per mi,

que miro al dret de meus passos!

Tu desclouràs les parpelles

quan el cel s’haurà enfosquit.”

. . . . . . . . . .

Al punt de la mitja nit

Adalaisa obre els ulls a les estrelles.

“—Arnau, que em puges al cel?

—El nostre cel és la terra.

—On anem, Arnau? —Pel món.

—Prô jo miraré al cel sempre.

—Jo el miraré en els teus ulls

cada nit quan te despertis.

—Jo amb mos ulls t’alçaré al cel.

—La carga del teu cos m’aferma a terra.

—Mos ulls faran lleu mon cos.

—Tota tu ets d’eterna dura.

—Els meus ulls són cel en flor.

—I el teu cos fruita madura!”

VII

“Toda la noche llamándola

y no ha abierto los ojos todavía.

Ahora mismo no los abras, Adalaisa:

no es para ti el mediodía.

No es para ti el mediodía,

de cara al cielo en mis brazos.

La noche con todo y día, para mí,

que a lo suyo sin cesar miro mis pasos.

Tú abrirás los párpados hasta que

el cielo se haya ya oscurecido”.

. . . . . . . . .

En punto a la media noche

Adalaisa abre los ojos a las estrellas.

“—Arnau, qué, ¿me subes al cielo?

—Es nuestro cielo la tierra.

—¿Dónde andamos, Arnau? —Por el mundo.

—Pero yo miraré siempre al cielo.

—Yo lo miraré en tus ojos:

cada noche, cuando te despiertes.

—Yo con mis ojos te elevaré al cielo.

—La carga de tu cuerpo me afianza en tierra.

—Mis ojos aligerarán mi cuerpo.

—Toda tú eres eterna. Perdura.

—Mis ojos son cielo en flor.

—¡Y tu cuerpo fruta madura!”

VIII

El comte Arnau no es lleva,

tampoc no se’n va al llit,

que corre i corre sempre,

i sempre amb més delit.

No segueix nord ni via,

que va d’ençà i enllà.

Arreu on passa, mira:

no es cansa de mirar.

No hi ha res que el deturi,

que corre com el vent:

si algun destorb l’afronta,

l’abat d’un cop, rient.

Perxò va deixant rastre

de plors i de renecs;

prô el seus grans crits de “juli!”

ofeguen clams i precs.

VIII

El conde no se levanta;

tampoco se va a la cama.

Corre que te corre siempre,

con brío siempre mayor.

No sigue norte ni vía,

anda de aquí para allá.

Sea donde sea que pase,

mira: no se cansa de mirar.

No hay nada que lo detenga

—porque corre como el viento:

si algún obstáculo enfrenta,

lo abate de un golpe, riendo.

Y así va dejando rastro

de llantos y de reniegos

—sus grandes gritos de “¡mole!”

ahogan clamor y ruegos.

IX

Aquella nit els ulls de l’Adalaisa

se van a omplir d’una pietat tan gran

que el comte Arnau s’hi va encisà una estona,

oblidat dels seus passos. Aviat

va sentir no tocar de peus a terra.

Quin esglai! Va llançà un gran crit d’esglai.

Totes les veus de la terra —s’hi van arremolinar;

prô de seguida

l’infant pesà en el ventre d’Adalaisa

i els va tornà a la terra. I digué Arnau:

“Com s’ha espessit ta figura!

La boca et surt enfora àvida i dura:

demana per l’infant.

S’ha deformat ta cintura

i el teu esguard al cel és menys brillant.

Ja et lliguen a la terra prou forts llaços…

Doncs, en la terra et deixo… I, ara, adéu.

—Arnau, si jo era teva, no eres meu!

—Jo sóc sols dels meus braços i els meus passos”.

IX

Aquella noche los ojos de Adalaisa

se llenaron de una piedad tan grande

que Arnau quedó por un momento encantado,

olvidado de sus pasos. Pronto

sintió no tocar con los pies en tierra.

¡Qué espanto! Pegó un gran grito de espanto.

Todas las voces de la tierra —se le arremolinaron;

pero entonces

el niño pesó en el vientre de Adalaisa

y los regresó a la tierra. Y dijo el conde:

“¡Qué espesa se te ha vuelto la figura!

La boca se te desborda por fuera ávida y dura:

clama por el infante.

Se te ha deformado la cintura

y tu mirada al cielo es ahora menos brillante.

Ya te ligan a la tierra muy poderosos lazos…

Así pues, en la tierra te dejo… Y ahora, adiós.

—Arnau, cuando yo era tuya, ¡tú no eras mío!

—Yo sólo soy de mis brazos y de mis pasos”.

X

A punta de dematí,

les monges del monestir,

que dies ha l’havien soterrada,

varen trobar la morta fora el sot,

que tomava la rosada.

X

Al rayar la madrugada

las monjas del monasterio

que días atrás la enterraran,

encontraron fuera del hoyo a la muerta

que en el soto el rocío tomaba.

[Versión de Orlando Guillén]

Deja un comentario